Umberto Eco

I el tercer novel·lista en el qual hom considera que s’inspira Carlos Ruiz Zafón, és Umberto Eco, conegudíssim escriptor italià, famós tant per les obres de ficció, entre les quals destaquen sobretot les novel·les, com pels tractats de semiòtica.

Algunes de les novel·les d’Umberto Eco són:

§  Il nome della rosa (1980) – Novel·la històrica que ha estat adaptada al cinema i ha esdevingut un best-seller. Barreja els elements d’intriga amb el coneixement medieval i apropa l’època al present.

§  Il pendolo di Foucault (1988) – Mostra com tres treballadors d’una editorial es veuen atrapats en la seva pròpia ficció.

§  L’isola del giorno prima (1994) – Un noble del segle XVII naufraga just sobre la línia de canvi de data i reflexiona sobre el pas del temps i les convencions.

§  Baudolino (2000) – Les aventures d’un jove camperol adoptat per un emperador, estructurades de manera semblant a la novel·la picaresca.

§  La misteriosa fiamma della regina Loana (2004) – Parla d’un home que perd la memòria i intenta recobrar-la, recreant l’època de joventut del mateix autor.

§  Il cimitero di Praga  (2010) – Narració històrica i conte político-filosòfic que parla d’impostures i estafes, on es desemmascara la història dels protocols dels savis de Sió.

Umberto Eco és considerat també un “bondòleg”, expressió d’origen escandinau per a designar l’expert en James Bond. Eco és un destacat estudiós de l’agent secret 007, el famós personatge creat per l’escriptor anglès Ian Fleming. Sobre James Bond ha publicat Il caso Bond (1966) amb Oreste del Buono.

També s’interessa per Sherlock Holmes i és coautor del llibre que parla sobre la tècnica deductiva del detectiu, The Sign of Three. Peirce, Holmes, Dupin. A més a més, podem trobar diverses referències a Arthur Conan Doyle i els seus personatges en moltes de les seves novel·les, principalment a Il nome della rosa.

I és, així mateix, un admirador de Jorge Luis Borges, sobre el qual ha escrit diversos textos. Borges li inspira el personatge de Jorge de Burgos en Il nome della rosa. És per aquesta raó, suposo, que hom considera que Ruiz Zafón rep la influència de tots dos escriptors, tenint en compte que l’un també s’inspira en l’altre.

Un fet curiós que ens fa relacionar L’ombra del vent amb Il nome della rosa, és la gran biblioteca del monestir de la novel·la d’Eco i la seva estreta semblança amb el Cementiri dels Llibres Oblidats de Ruiz Zafón. Tots dos són espais laberíntics amb unes normes que en restringeixen l’accés i amb molta cultura dipositada. Aquest és potser el principal fet que ens fa associar un escriptor amb l’altre.