Realisme màgic

El realisme màgic és un gènere metalingüístic i literari de mitjan el segle XX. L’expressió fou usada per primera vegada pel crític d’art alemany Franz Roh, per a descriure una pintura que mostrava una realitat alterada. No fou fins molt més endavant, l’any 1947, que aquest terme fou introduït a la literatura llatinoamericana per Arturo Uslar Pietri, en l’assaig titulat El cuento venezolano.

El crític veneçolà Víctor Bravo afirmà que la noció del realisme màgic va néixer simultàniament amb la noció del “real meravellós”.

Com a referent literari anterior a l’ús del terme “realisme màgic” per part d’Uslar Pietri cal citar Massimo Bontempelli, que l’any 1919 va publicar una sèrie de novel·les anomenada La vita intensa, amb les quals s’inicia en una literatura que sacrifica el corrent convencional de l’època convertint-se en una espècie d’aprenent d’allò que hom coneixia com a “realisme màgic”.

Hom considera Rómulo Gallegos, amb la novel·la Doña Bárbara, l’iniciador d’aquest nou corrent literari.

El realisme màgic es defineix com una preocupació estilística i un interès per mostrar l’irreal o l’estrany com una cosa comuna i quotidiana. La finalitat no és desvetllar emocions sinó, més aviat, expressar-les. Una de les obres més representatives d’aquest estil és Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez.

El realisme màgic comparteix algunes característiques amb el realisme èpic, com ara l’afany de donar versemblança interna a tot allò que és fantàstic i irreal, a diferència de l’actitud nihilista, de negar radicalment la possibilitat del coneixement, assumida originalment per les avantguardes com el surrealisme.

El mateix García Márquez comenta: “El meu problema més importat era destruir la línia de demarcació que separa la realitat de la fantasia. Perquè en el món que tractava d’evocar, aquesta barrera no existia. Però em calia trobar un to innocent, que pel seu prestigi fes versemblants les coses més estranyes, i que ho fes sense pertorbar la unitat del relat. També el llenguatge era una dificultat de fons, perquè la veritat no sembla veritat senzillament pel fet de ser-ho, sinó per la manera de dir-la”.

Els següents elements són presents en moltes novel·les del realisme màgic, però no tots apareixen en totes les novel·les; i també les obres pertanyents a altres gèneres poden presentar trets semblants.

·         Contingut d’elements màgics o fantàstics, percebuts pels personatges com a part de la normalitat.

·         Elements màgics intuïtius, però, normalment, no explicats.

·         Presències sensorials com a part de la percepció de la realitat.

·         En el contingut de la novel·la es poden apreciar representacions de mites i llegendes que generalment són llatinoamericanes. Fins i tot, en el llibre Cien años de soledad, s’al·ludeix al mite de la humanitat, en el moment en què Adam i Eva abandonen el jardí de l’Edèn.

·         Conté múltiples narradors amb l’objectiu de donar diferents punts de vista a una mateixa idea i més complexitat al text. Combina la primera, la segona i la tercera persones.

·         El temps es percep com un cicle, no pas com un fet lineal, d’acord amb tradicions perdudes per la racionalitat moderna.

·         Es distorsiona el temps, a fi que el present es repeteixi o s’assembli al passat.

·         Es transformen els fets comuns i quotidians en vivències que inclouen experiències sobrenaturals o fantàstiques.

·         Preocupació estilística, que forma part d’una visió estètica de la vida que no inclou l’experiència de la realitat.

·         El fenomen de la mort es té en compte, és a dir, els personatges poden morir-se i després tornar a viure, ressuscitar.

·         El pla de la realitat i el pla de la fantasia: hi ha fets de la realitat quotidiana que s’entrellacen amb el món irreal i fantàstic de l’autor, amb un final inesperat o amb diferents interpretacions.

·         Escenaris llatinoamericans: majoritàriament situats en els nivells més durs i crus de la pobresa i la marginalitat social, espais on la concepció màgica i mítica encara és “vida real”.

·         Els fets són reals però tenen una connotació fantàstica, perquè alguns fets reals no tenen explicació, o bé són altament improbables.

·         Hi ha personatges irreals que sempre actuen sense actuar, és a dir que la copiositat del personatge es veu reflectida en cada paraula de la novel·la.

Els personatges presents en les obres d’aquest corrent literari solen experimentar viatges, no tan sols físics, com els que viuen els personatges del criollisme, sinó que es desplacen d’espai i de temps en el pensament i en el somni.

En referència al temps, trobem quatre postures:

—Temps cronològic: les accions segueixen el curs racional del temps.

—Ruptura de plans temporals: la barreja del present amb el passat (regressió) i amb el futur (anticipació).

—Temps estàtic: el temps cronològic s’atura, com si no transcendís, mentre flueixen els pensaments dels personatges.

—Temps invertit: és el més contradictori; fer de la nit dia quan llegim: “Era l’alba”, “Es va fer de nit”, entre d’altres.

Allò que fa que L’ombra del vent tingui alguns tocs de realisme màgic és el següent:

El passatge de la novel·la que té més trets de realisme màgic és quan en Daniel rep una bala prop del cor i, per un fet que ni tan sols els metges poden comprendre, sobreviu.

En aquest moment, Ruiz Zafón intenta donar versemblança interna a un fet irreal o, si més no, improbable. A més a més juga una mica amb la vida i la mort perquè ens fa saber que en Daniel ha estat mort durant uns segons, però que meravellosament ha tornat a la vida, fet que ens porta a un final inesperat. Són fets reals amb una connotació