De la novel·la

De tot aquest estudi i documentació sobre l’obra, podem extreure’n un breu resum.

Amb les seves magnífiques paraules, Carlos Ruiz Zafón ens ha atrapat dins un món d’intriga i de suspens que no ens ha deixat escapar fins a la darrera paraula de la novel·la.

Ens ha presentat personatges que ens han situat plenament dins l’època en què transcorre la història, com en Fermín Romero de Torres, representant dels comunistes i els rojos en general; l’inspector Fumero al capdamunt del bàndol contrari; o en Gustau Barceló, que recorda la plenitud dels temps modernistes.

Però d’altra banda ens ha fet conèixer personatges intemporals. Ha creat personatges sense època que podríem trobar-nos avui mateix pel carrer o situar-los en un escenari de plena guerra, com són ara en Daniel Sempere o en Julià Carax.

Pel que fa als espais de la novel·la, Ruiz Zafón fa unes descripcions espectaculars dels llocs que trepitja el protagonista, unes descripcions que fan que et sentis dins de l’obra i que et situïs enmig d’una Barcelona fosca i tenebrosa. Però tampoc hem de deixar de banda la petita nota d’idealització per part de l’autor a l’hora de descriure molts d’aquests indrets. Aquesta idealització fa augmentar el misteri i la intriga fins a aconseguir una Barcelona d’ombres.

L’adequació entre la novel·la i l’època franquista és bona. Els fonaments del franquisme estan ben adequats a la història: la repressió, la censura, la relació entre església i estat, la prohibició de la llengua...

A més a més moltes de les escenes narrades són verídiques i fàcilment identificables amb aquell temps: les tortures, el catolicisme, la posició de la dona, la immigració andalusa o el paper de la policia.

És una novel·la excepcional i molt ben treballada.