Deus ex machina

Carlos Ruiz Zafón té una capacitat d’escriptura molt fluida i un domini dels recursos espectacular.

Cap al final de la novel·la, en una baralla força violenta, fereixen de mort, amb una bala al costat del cor, en Daniel, el protagonista. Tot i aquest sobtat “final”, Carlos Ruiz Zafón no té cap mena de problema per a trobar una solució que ens ajudi als lectors a no quedar-nos sense personatge principal. Fa servir un recurs literari anomenat Deus ex machina, expressió llatina que literalment vol dir “Déu sorgit de la màquina”.

Aristòtil criticava aquest recurs literari perquè afirmava que la solució d’un problema ha de sorgir internament, sense necessitat d’afegir elements de l’exterior.

El seu origen es troba en el teatre grec i el teatre romà, quan una maquina (machina) feia aparèixer una deïtat (Deus) del no res per resoldre una situació.

Dins el teatre antic, Eurípides, gran poeta tràgic grec, va ser molt criticat per fer servir massa sovint aquest recurs. Bona part de les seves tragèdies se’n serveixen en el desenllaç. Era tan emprat per Eurípides, que molts crítics creien que aquest recurs era una invenció d’aquest tràgic grec.

Actualment es fa servir aquesta expressió per a referir-se a un element extern que resol una història sense parar-se a pensar en la seva lògica interna. Des del punt de vista d’un guió, Deus ex machina es refereix a qualsevol esdeveniment que s’imposa per necessitats d’aquest guió, per mantenir el que se n’espera en termes comercials o estètics.

No cal ser un gran investigador de guions per a trobar exemples del Deus ex machina: l’aparició d’un heroi al darrer moment, un eclipsi afortunat, o la inesperada estupidesa del malvat que perd el temps explicant els plans als protagonistes...; és molt difícil d’evitar el recurs a aquests elements. La raó, en general, és que en molts guions, la trama és el fil principal de creació, al qual s’adapten tots els altres elements.

El principal problema que pot sorgir d’aquesta mena d’esdeveniments inesperats és que, quan es nota la falta de coherència interna, es produeix incomoditat entre els lectors, espectadors o jugadors. És difícil per al guionista imposar la quantitat justa de casualitat en la narració: per una banda, és un recurs fàcil per a aconseguir la trama desitjada, però per altra banda, pot fer que el conjunt resulti difícil de creure, quedi “forçat”, o arribi a ser surrealista.

Amb l’aparició del corrent Ciberpunk, un subgènere que se centra en la tecnologia avançada, i d’altres moviments semblants, s’ha canviat el punt de vista d’aquest recurs, que ara es refereix a un déu-màquina que és un ordinador omnipotent i omniscient. Un exemple clar el trobem en la trilogia de ciència-ficció Matrix, en la qual el planeta està sota el domini de màquines que, al seu torn, són dominades pel Deus ex machina.

Carlos Ruiz Zafón, al meu parer, aconsegueix fer un ús just d’aquest recurs, fent reviure el protagonista, sense explicació coherent però també sense que els lectors se sentin enganyats o trobin que és un final forçat i surrealista.

Tanmateix, hi ha diverses opinions sobre la qüestió, i alguns consideren que aquest és un dels aspectes més fràgils de la novel·la, perquè el final esdevé massa irreal i no resulta versemblant ni creïble.