Gabriel García Márquez

2013-11-03 17:34

Un altre dels escriptors en què, segons els entesos, Ruiz Zafón s’inspira és García Márquez, novel·lista, contista, guionista i periodista colombià.

És considerat un dels escriptors en llengua espanyola més importants del segle XX. L’any 1982 va guanyar el Premi Nobel de Literatura. La novel·la més coneguda de García Márquez és Cien años de soledad.

Les obres de García Márquez han arribat a tenir tant d’èxit gràcies d’una barreja de fantasia i realitat. És un dels principals exponents del realisme màgic. Aquesta fórmula narrativa té a veure amb la tradició literària llatinoamericana, que va començar amb les cròniques dels conqueridors, plenes de llegendes i d’elements sobrenaturals originats pel fort xoc entre el món cultural dels espanyols i el que es trobaven quan emigraven a l’exuberant continent americà. L’any 1954 va publicar la primera novel·la, La hojarasca, on ja mostrava els trets més característics de la seva obra de ficció, plena d’una desbordant fantasia. La seva narrativa beu de la tradició literària llatinoamericana, alhora que poua en alguns escriptors nord-americans, com William Faulkner, noves fórmules expressives. Es confirma la seva condició d’excel·lent escriptor amb algunes de les seves obres posteriors com: Relato de un náufrago (1955) i El coronel no tiene quien le escriba (1961).

L’any 1967 va publicar a l’Argentina Cien años de soledad, que es va convertir en una de les novel·les més importants de la literatura universal del segle XX. Hi recrea la peripècia històrica de Macondo a través de la família Buendía. Macondo és un poble imaginari on s’amaga el seu propi poble nadiu i el temps del seu país i del seu continent. Relat de perfecta estructura circular, és una recreació mítica del món real llatinoamericà, on es troben constantment elements realistes i fantasiosos.

Després d’una temporada a París, l’any 1969 es trasllada a Barcelona, on es relaciona amb intel·lectuals com Carlos Barral i Mario Vargas Llosa. La seva estada a la capital catalana va fer possible el que es coneix com a boom de la literatura llatinoamericana, del qual va ser un dels màxims representants. L’any 1972 va ser guardonat amb el premi Rómulo Gallegos, per l’esmentada obra Cien años de soledad.

L’any 1982 va rebre el Premi Nobel de Literatura per les novel·les i històries curtes, en les quals la fantasia i la realitat s’entrellacen en un frondós món imaginatiu, reflectint la vida d’un continent amb tots els seus conflictes.

Hi ha certs aspectes que els lectors gairebé sempre poden esperar en l’escriptura de García Márquez, com ara els trets humorístics. Tanmateix, l’escriptor que no s’associa a cap estil clar i predeterminat.

García Márquez també és conegut per ometre detalls i esdeveniments aparentment importants, a fi que el lector es vegi obligat a fer un paper més participatiu en el desenvolupament de la història. Per exemple, en El coronel no tiene quien le escriba, dels personatges principals no se’n donen els noms. Aquest recurs es deu a la influència de les tragèdies gregues, com Antígona i Èdip rei, en les quals certs esdeveniments importants tenen lloc “fora de l’escenari” i es deixen a la imaginació del públic.

El realisme és un tema important en totes les obres de García Márquez. Ell mateix ha dit que les primeres obres, El coronel no tiene quien le escriba, La mala hora i Los funerales de la Mamá Grande, mostren la realitat de la vida a Colòmbia i aquest tema determina l’estructura racional dels llibres. Afirma que no es penedeix pas d’haver-les escrites, però que reflecteixen una mena de literatura predeterminada que ofereix una visió massa estàtica i exclusivista de la realitat.

En les obres posteriors ha experimentat amb enfocaments menys tradicionals de la realitat, en els quals allò més terrible, és dit amb la més impassible de les expressions. Un exemple n’és l’ascensió al Cel, espiritual i física, d’un personatge mentre estén la roba, a Cien años de soledad. L’estil d’aquestes obres s’inscriu en el concepte del “real meravellós” descrit per l’escriptor cubà Alejo Carpentier i ha estat etiquetat com a “realisme màgic”. El crític literari Michael Bell proposa una interpretació alternativa per a l’estil de García Márquez, perquè titlla la categoria de realisme màgic de “dicotomitzant i exotitzant”: “el que està realment en joc és una flexibilitat psicològica que és capaç de viure lliure de sentiments en el món diürn, bo i restant oberta a les incitacions d’aquells àmbits que la cultura moderna té, per la seva pròpia lògica interna, necessàriament marginats o reprimits.” García Márquez i el seu amic Plinio Apuleyo Mendoza parlen en termes semblants de la seva obra: “—El tractament de la realitat als teus llibres... ha rebut el nom de realisme màgic. Tinc la impressió que els teus lectors europeus solen percebre la màgia en els teus escrits, però no s’adonen de la realitat que tenen darrere. —Segurament és perquè el seu racionalisme els priva de veure que la realitat va més enllà del preu dels tomàquets o dels ous”.

I és precisament això, el realisme màgic, el que fa que Garcia Márquez i Ruiz Zafón, segons les crítiques, tinguin alguna cosa en comú.