Anàlisi Literària

Per explicar la situació real del país en la qual es desenvolupa la història, que no és gaire diferent de la reflectida a la novel·la, ens centrarem en l’època, en el moment en què es se situa la narració.

La nostra història comença l’any 1945 i acaba el 1966. Ens trobem amb una narració no lineal: tot i que la història comença el 1945, tota l’obra transcorre en dos moments de la història, abans de la Guerra Civil i en el temps de la postguerra.

Tot i aquests flashbacks que fa servir l’autor, jo em centraré en l’època de la postguerra perquè és la que ens situarà més bé dins de l’obra i també la que l’escriptor s’ha parat a descriure amb més detall.

La postguerra va ser una època marcada pel franquisme, un règim polític encapçalat pel general Francisco Franco, que va perdurar gairebé quatre dècades. L’origen d’aquest nou sistema va ser el que van anomenar “Alzamiento Nacional”: un cop d’estat militar contra la Segona República Espanyola, que va tenir lloc el 18 de juliol del 1936 i que va portar com a conseqüència la Guerra Civil Espanyola. L’1 d’abril del 1939, Franco va signar el darrer comunicat de guerra, que anunciava el final de la Guerra Civil i declarava el seu propi poder absolut.

La República va ser eliminada juntament amb la seva bandera i els símbols del comunisme i dels nacionalismes basc i català. Tots aquests van ser substituïts pels colors de la Falange, que van acompanyar el general Franco quan es va autoproclamar “Caudillo de España”.

Quan comença la novel·la ens trobem en plena postguerra, amb una societat espantada i amb molta gent que fugen de la seva terra per exiliar-se a França o a altres països, exposant-se al risc de ser descoberts i executats pel nou règim polític.

El fet principal que va convertir la postguerra en una etapa tan dura, va ser la repressió que va establir un clima de terror generalitzat. El règim sufocava qualsevol oposició, impedia tota protesta o manifestació de dissidència i imposava el terror per cohibir la població.

La repressió de la llengua catalana va ser molt forta; a la novel·la se’n parla quan en Daniel demana al pare per què un llibre en català, L’ombra del vent, ha estat editat a França. En aquella època havia de ser així: molts escriptors s’exiliaven a França, hi publicaven els llibres i els feien entrar en territori espanyol de manera clandestina.

La repressió també era de caire polític: el règim perseguia ideologies com el socialisme i el comunisme, el nacionalisme català, i tot allò que no defensés el franquisme i la unitat espanyola.

Consegüentment, a la novel·la es pot percebre quins personatges estaven a favor d’una ideologia o d’una altra, de manera que també podem constatar qui són els perseguits o vençuts, i qui els guanyadors.

Així doncs, podem observar que els qui defensen la ideologia franquista, no s’amaguen de dir què pensen, i sempre ho diuen públicament i sense cap entrebanc, perquè no són mai perseguits ni empresonats. Un exemple clar d’aquest fet és la frase d’un professor de la Universitat, el professor Velázquez: “hi ha molts rojos de merda escampats pel món que no es renten els peus des que va caure la República”1. Fins i tot podem veure com en Daniel, que l’escolta, no replica per més que hi estigui en contra, per por de les conseqüències.

La societat en general no tolerava les persones que es posaven en problemes per predicar la República. La Núria Monfort, quan parla del marit empresonat, ho fa en veu baixa, intenta amagar-ho als veïns perquè, si se n’assabentessin els etiquetarien com a “presoners”, com a persones contràries al règim, i això els portaria molts més problemes dels que ja tenen.

Pel que fa a la política, a la novel·la apareix un personatge que ens demostra la perillositat de declarar-se, obertament, antifranquista.

En Fermín Romero de Torres va lluitar amb els republicans durant la guerra i és un personatge d’ideologia esquerrana; per consegüent, és perseguit i torturat. Molts sovint, en Fermín deixa anar comentaris que ens deixen clares les seves idees. Per exemple, en un viatge amb taxi, entaula una conversa amb el conductor, en què li diu que “Hi ha hagut tres grans figures en aquest segle: Dolores Ibárruri, Manolete, i Jossif Stalin —va proclamar el taxista, disposat a obsequiar-nos amb una detallada hagiografia de l’il·lustre camarada”2.

Aquestes tres personalitats que en Fermín idolatra eren d’ideologia comunista.

I per corroborar l’existència del bàndol contrari, Ruiz Zafón crea un personatge oposat a en Fermín: l’inspector Fumero. És un personatge de dretes que treballa a la policia de la Falange. En Fumero persegueix en Fermín i fins i tot anys enrere el va torturar deixant-li unes cicatrius esgarrifoses per tot el cos.

“En Fumero i un paio que només parlava alemany em van penjar cap per vall dels peus. Primer l’alemany em va fer caure la roba amb el soldador, cremant-la. Em va semblar que hi tenia traça. Quan em vaig quedar totalment despullat i em tots els pèls del cos socarrimats, el Fumero em va dir que si no li deia on s’havien amagat els meus superiors, la diversió començaria de debò. [s’hi negà] [...] Quan el Fumero li va fer un senyal l’alemany em va injectar no sé què a la cuixa i va esperar uns minuts. Després mentre en Fumero fumava i m’observava rient, va començar a rostir-me a consciència amb el soldador”3

I finalment podem distingir altres personatges, com en Gustau Barceló o el senyor Sempere, que són republicans i nacionalistes catalans que la repressió fa callar i els impedeix de dir què pensen. No són perseguits, però sí vigilats, perquè tenen tractes amb en Fermín.

El nacionalcatolicisme, que permetia a l’Església d’estendre la seva influència sobre la població i li donava el control de l’educació, també es tracta en l’obra quan parla del col·legi de Sant Gabriel, un col·legi catòlic, com a principal referència de l’educació.

Però la novel·la dóna també molta importància al caràcter de la gent envers la religió. Un dels personatges que representen millor aquest sector catòlic, és la Merceditas, la veïna dels Sempere.

En aquella època era indirectament obligatori ser catòlic: no hi havia altra opció, o eres catòlic o almenys ho feies veure. La Merceditas demostra el seu catolicisme en una discussió amb en Fermín:

“—El que cal és una mica més de caritat cristiana i menys mala bava, que això sembla un país de salvatgines. [...] Molt anar a missa, però a Nostre Senyor Jesucrist aquí no li fa cas ni Déu.

—Merceditas, no esmentem la indústria del missal, que és part del problema i no de la solució.

-Ja ha sortit l’ateu. I a vostè què li han fet els capellans, si es pot saber?”

També hi ha un altre personatge molt devot que és la Bernarda:

“Era molt missaire i devota de la Mare de Déu de Lourdes fins al deliri. Anava cada dia a la basílica de Santa Maria del Mar a oir la missa de les vuit i es confessava tres cops a la setmana com a mínim. El senyor Gustau, que es declarava agnòstic, [...] opinava que era matemàticament impossible que la criada pequés tant com per mantenir un ritme de confessió com aquell.

—Si ets un tros de pa, Bernarda —li deia, indignat—. Aquesta gent que a tot arreu hi veu pecats té l’ànima malalta i, si m’ho fas dir, també els intestins. La condició bàsica del beat ibèric és el restrenyiment crònic.”4

En definitiva, podem observar que la religió era un eix vertebral del règim de Franco: el nacionalcatolicisme era un component essencial del falangisme.

Pel que fa al paper de la dona dins la família, era bàsicament el clàssic. La dona s’encarregava de la casa i dels fills, si feia estudis secundaris era malvista i, per damunt de tot, estava sotmesa a l’home. A l’obra podem observar aquest paper de la dona dins la família, només explicat per una dona, la Merceditas, que és una noia conservadora. La noia en una conversa exposa les seves idees sobre com l’home pot tractar la dona.

“Jo ja entenc que de vegades el marit ha de picar la dona perquè el respecti, no dic pas que no, que hi ha molta bandarra i les noies ja no pugen com abans”5.

Podem veure en el personatge de la Núria Monfort com una dona, pel sol fet d’anar amb pantalons i viure “sola”, tenia problemes amb la majoria de la societat. I que les noies, a l’hora d’estudiar, si arribaven a estudiar a la Universitat, es dedicaven a les carreres de lletres, perquè la majoria de la gent opinava que “les ciències no eren per a les dones”6. La Falange opinava que la dona era menys llesta que l’home, i que, en conseqüència, no podia estudiar el que els homes estudiaven.

Respecte als mitjans de comunicació, durant la postguerra hi va haver una fortíssima repressió contra tota la premsa esquerrana, i un total control de tots els mitjans per part de l’estat, de tal manera que el règim podia exercir un control total sobre la societat. El 22 d’abril del 1938 es va promulgar una llei amb l’objectiu d’espoliar la premsa republicana i la llibertat d’expressió. Això va fer transformar la premsa en una institució al servei de l’estat, transmissor dels valors oficials i instrument d’adoctrinament polític. Els diaris d’esquerra van ser prohibits totalment. A causa d’aquesta prohibició, van sortir moltes publicacions en la clandestinitat. L’estat i l’església van posseir, així, una gran plataforma de mitjans de comunicació, a través de la qual la informació que arribava a la població era parcial: sempre favorable al règim. La censura era un dels instruments emprats per l’estat a l’hora de fer sortir a la llum la informació o qualsevol mena de publicació. La ràdio esdevingué un mitjà de comunicació de masses, perquè durant la guerra es va estendre per totes les cases particulars i pels locals públics, com els bars. La ràdio oficial, monopolitzant la informació durant tot el franquisme, fou un instrument molt important de manipulació al servei del règim.

A la novel·la, la ràdio i la premsa també s’esmenten, com a element imprescindible que eren perquè la gent de l’època pogués mantenir-se al corrent dels esdeveniments. La narració parla tan sols d’un diari, l’ABC. En aquella època l’ABC era un diari llegit per les persones de tendència monàrquica i conservadora. El passatge on surt esmentat l’ABC diu així: “la Bea s’ha tancat a l’habitació i no n’ha sortit en tot el dia. El meu pare s’ha plantat al menjador, s’ha escarxofat al sofà i s’ha posat a llegir l’ABC i a escoltar sarsueles per la ràdio a tot volum.”7

L’autor esmenta aquest diari per mostrar que la família de la Bea és de mentalitat monàrquica i conservadora, o almenys el pare.

La ràdio és esmentada uns quants cops, però el relat no hi fa cap èmfasi especial, perquè la ràdio era una cosa que pertanyia a la vida quotidiana de la gent i no hi donaven una gran importància. Els pocs passatges en els quals es parla de la ràdio, fan referència als serials de l’època o la música que era moda:

“Bressolava la nostra serena monotonia la ràdio, que ens obsequiava amb una selecció de moments escollits en la carrera d’Antonio Machín, molt en voga en aquells anys.”8

La ràdio formava part de la vida quotidiana, era un instrument més per a evadir-se.

A l’època en què ens trobem, una bona part de la immigració que Barcelona rebia era del sud d’Espanya. Així doncs, l’autor fa referència a la immigració fent aparèixer un cambrer que parla espanyol amb accent andalús.

“—Vosotro utede soy lo que habéi pedío lo entrepane de jamong? Vam fer que sí amb el cap.

—Siento comunicarsus, en nombre de la diresión, que no queda ni veta de jamong. Pueo ofresele butifarra negra, blanca, mixta, arbóndiga o chitorra. Género de primera, frequísimo. Tamién tengo sardina en ecabexe, si no podéi utede ingerí produto cárnico por motivo de consiensia religiosa. Como e vierne...

—Jo amb el cafè amb llet ja en tinc prou, de debò —va contestar la Bea.

—¿Qué sus desís?

—Que con el café con leche ya estoy bien, de verdad. Jo em moria de gana.

—¿Y si nos pone dos de bravas? —vaig dir jo—. Y algo de pan también por favor.

—Ora mimo, caballero. Y utede perdonen la caretía de género. Normalmente tengo de to, hasta caviar borxevique. Pero esta tarde ha sío la semifinar de la Copa Europa y hemo tenío muchísimo personal. Que partiaso.

L’encarregat va marxar amb gest solemne. La Bea se’l mirava, divertida.

—D’on és aquest accent?de Jaén?

—Santa Coloma de Gramenet —vaig precisar—. Tu agafes poc el metro, oi?.”9

La llengua catalana, per al franquisme havia d’ésser un fòssil, un objecte del passat que desvetllés la curiositat més “arqueològica” de què fos capaç un filòleg, únicament.

Es van cremar molts llibres, i es prohibiren les traduccions al català d’obres estrangeres, per tal de fer palès el contrast entre una llengua arcaica per a usos purament nostàlgics i una altra, la castellana, que obria les portes a tota la literatura universal.

A L’ombra del vent no es parla explícitament dels problemes de la cultura catalana. Però sí que s’hi esmenten les freqüents cremes de llibres: “Per què es cremen els llibres? Per estupidesa, per ignorància, per odi... vés a saber”10.

En algun passatge de la novel·la també es reflecteix la por que té el senyor Sempere perquè no li tanquin la llibreria acusant-lo de vendre segons quins llibres.

La novel·la s’acaba el 1966, l’any que a Espanya entrà en vigor la Llei de Premsa del ministre Fraga Iribarne. Malgrat que fou un pas endavant per a la llibertat d’expressió, la llei mostrava un to clarament amenaçador en l’exigència del “respeto a los principios del Movimiento Nacional, a la seguridad del Estado y a la moral pública”11, i les sancions que preveia eren pitjors que no pas la censura prèvia.

La novel·la ens ensenya que molts comerços clàssics com la venda de llibres van essent substituïts per negocis més moderns, com ara les botigues d’electrodomèstics o de roba: “Cada mes rebem ofertes per comprar-nos la llibreria i convertir-la en una botiga de televisors. De faixes o d’espardenyes”12.

L’església va començar a distanciar-se del govern. El papa Pau VI va iniciar un procés d’allunyament respecte de la dictadura. Aquest va ser l’inici d’una nova etapa en les relacions entre església i estat, que no va agradar al règim franquista.

La novel·la no ens parla implícitament d’aquestes relacions, però sí que hi podem observar un comentari que es pot sobreentendre com una al·lusió a l’empitjorament de les relacions:

“Abans de la cerimònia, la Bernarda i el senyor Gustau Barceló (seguint instruccions detallades del Fermín), van empitofar de moscatell el pobre sacerdot perquè perdés l’oremus. De manera que, a l’hora d’oficiar, el pare Fernando, tocat d’un somriure beatífic i d’un color rosat a les galtes que l’afavoria molt, va optar, en una exhibició de llicència protocol·lària, per substituir la lectura de no sé quina Carta als Corintis per un sonet d’amor, obra d’un tal Pablo Neruda a qui alguns dels convidats del senyor Aguilar van identificar com a comunista i bolxevic consumat, mentre d’altres buscaven al missal aquells versos d’una estranya bellesa pagana, preguntant-se si ja començaven a veure els primers efectes del Concili que s’acostava”13.

Des del 1961 més de 500.000 espanyols van emigrar cap als països del nord d’Europa, majoritàriament a Alemanya, a buscar feina.

A la novel·la també apareix un personatge que emigra cap a Alemanya per trobar feina: “el meu amic Tomàs se’n va anar a Alemanya, on treballa com a enginyer per a una empresa de maquinària industrial inventant prodigis que no he arribat mai a entendre.”14