Novel·la gòtica

ja he afirmat més amunt, L’ombra del vent és una novel·la que ens pot recordar diferents gèneres narratius. Quan parlem dels espais que envolten la novel·la i dels sentiments dels seus personatges, l’obra ens suggereix la narrativa gòtica, un gènere literari estretament relacionat amb el de terror i subsumit dins d’aquest, fins al punt que és difícil distingir l’un de l’altre.

No es pot dir, de fet, que existís la novel·la de terror fins que no va aparèixer el terror gòtic i, estrictament parlant, la primera novel·la gòtica fou The Castle of Otranto, (1765) de Horace Walpole; un exemple tardà del gòtic tradicional fou Melmoth the Wanderer (1815) de Charles Maturin.

Dins el subgènere narratiu denominat novel·la, cal distingir-la de la narració popular fantàstica, pròpia del folklore i dels contes tradicionals d’apareguts, perquè es desenvolupa fonamentalment des de finals del segle XVIII fins a la actualitat i presenta característiques diferents, associades al moviment estètic conegut com a Romanticisme. En alguns tractats de literatura s’anomena la novel·la gòtica també “novel·la negra”, però actualment aquest terme pot induir a confusió.

Les característiques d’aquest gènere passen per una ambientació romàntica: paisatges ombrívols, boscos tenebrosos, runes medievals i castells amb soterranis, criptes i passadissos transitats per fantasmes, remors nocturnes, cadenes, esquelets, dimonis... Personatges fascinants, estranys i perillosos, i donzelles desmaiadisses; i elements sobrenaturals que poden aparèixer o només ser insinuats. La ubicació escollida, en el temps i en l’espai, responia a la demanda de temes exòtics característics del medievalisme, l’exotisme i l’orientalisme.

En espanyol van cultivar el gènere José de Urcullu, traductor de Cuentos de duendes y aparecidos (1825); Agustín Pérez Zaragoza, traductor, refonedor i autor dels dotze volums de Galería fúnebre de espectros, aparecidos y sombras ensangrentadas (1831); Antoni Ros de Olano; Gustavo Adolfo Bécquer amb les llegendes en prosa; José Zorrilla amb les llegendes en vers; Miguel de los Santos Álvarez; i Pedro Antonio de Alarcón amb alguns dels seus contes.

Tot i que no va existir un moviment definit com en altres països d’Europa, diversos escriptors en llengua russa van tastar també el gènere aportant-hi relats que tenen com a tema principal les bruixes, els homes llop i els personatges propis del folklore eslau. El primer autor a dedicar-se als relats de terror va ser l’ucraïnès Nikolai Gógol amb alguns contes breus com La nit de Sant Joan i La nit de maig o l’ofegada.

L’adjectiu “gòtic” prové del nom dels gots, el poble germànic que envaí gran part de l’imperi Romà, però la denominació d’aquest subgènere literari es deu al fet que 1’escenari habitual són els castells i els monestirs medievals. En sentit estricte, el terror gòtic va ser una moda literària, principalment anglosaxona, que es va expandir des de finals del segle XVIII fins a finals del segle XIX, com a reacció al Racionalisme. En la literatura de terror moderna, els vells models mai no s’esvairan totalment.

El moviment gòtic, doncs, sorgeix a Anglaterra a finals del segle XVIII. El renaixement gòtic va ser l’expressió emocional, estètica i filosòfica que va reaccionar contra el pensament dominant de la Il·lustració, segons el qual la humanitat podia obtenir el coneixement veritable i obtenir la felicitat i la virtut perfectes; la fam insadollable per aquest coneixement deixava de banda la idea que la por podia ser també sublim.

Les idees d’ordre de la Il·lustració van anar sent relegades i van donar pas a l’afecció pel gòtic a Anglaterra; així es va obrir el camí vers la fundació d’una escola de la literatura gòtica, derivada de models alemanys.

Les narracions gòtiques abundaren entre el 1765 i el 1820, amb la iconografia que ens és coneguda: cementiris, paratges inhòspits, castells tenebrosos plens de misteri, malànimes infernals, homes llop, vampirs, dimonis...

Els ingredients d’aquest subgènere són castells embruixats, criptes, fantasmes i monstres, així com les tempestes, la nit i el simple detall truculent; tot plegat sortit principalment de les llegendes populars.

Tanmateix, certes obres escrites més avançat el segle XIX, com Frankenstein or the Modern Prometheus de Mary Shelley, The Tell-Tale Heart d’Edgar Allan Poe, i més endavant, Thrawn Janet de R. L. Stevenson, Dracula de Bram Stoker, Le Horla de Guy de Maupassant o The Turn of the Screw de Henry James, podem dir que superen el terror gòtic, perquè prescindeixen dels ingredients esmentats. Fora de casos comptats, prefereixen el conte a la novel·la; no els calen monges ensangonades, ni udols fantasmals, ni tempestes amb llamps i trons, ni paratges ombrívols, ni castells i monestirs medievals en ruïnes, ni fantasmes encadenats, ni res, en fi, que vingui de les llegendes populars. Per tot plegat, podem considerar-les obres plenament representatives del terror modern que arribarà als nostres dies.

En els relats gòtics es percep un erotisme larvat i un amor per les coses decadents i ruïnoses. La depressió profunda, l’angoixa, la soledat, l’amor malaltís, apareixen en aquests textos lligats a les coses ocultes i sobrenaturals. Alguns autors sostenen que el gòtic ha estat el pare del gènere de terror, que més endavant va explotar el fenomen de la por amb menys èmfasi en els ambients depressius, decadents i macabres que van ser el segell de la literatura romàntica goticista.

Les darreres obres del gènere de terror compten amb figures literàriament controvertides, la majoria procedents del món anglosaxó, com Stephen King, Ramsey Campbell i Clive Barker, autors de nombrosos best-sellers, alguns dels quals han estat adaptats amb molt d’èxit al cinema. En els darrers anys, la producció d’aquest gènere s’ha traslladat, en gran part, des del camp de la literatura cap al del cinema, la historieta, la televisió i els videojocs, donant origen a un nou subgènere de terror: el gore, caracteritzat pel fàcil recurs a les escenes “de sang i fetge”.

Stephen King és molt controvertit per l’enorme difusió que ha aconseguit, però cal saber destriar entre l’enorme quantitat de textos que ha escrit, perquè n’hi ha de gran volada literària com Danse Macabre, Salem’s Lot i Different Seasons, al costat d’altres de molt mediocres, si bé molt coneguts. Els textos de Clive Barker s’acosten molt al gore: només cal llegir títols com The Books of Blood; però n’hi ha alguns que són summament experimentals, com Cabal i d’altres que han gaudit de gran difusió gràcies a les versions cinematogràfiques, com Hellraiser. Anne Rice és famosa per les sèries de novel·les The Vampire Chronicles (que inclou Interview with the Vampire) i The Lives of the Mayfair Witches, ambdues extremadament complexes.

Entre els darrers escriptors del gènere es troben Lisa Jane Smith, autora de les novel·les que van donar lloc a la sèrie The Vampire Diaries i el suec John Ajvide Lindqvist, autor de Låt den rätte komma in.

Carlos Ruiz Zafón, igual que altres autors de novel·les gòtiques, ens situa en indrets ombrívols com són els carrers de la Barcelona vella, precisament anomenat el Barri Gòtic; ens transporta fins a la part alta de la ciutat contant-nos històries misterioses i gairebé terrorífiques que transcorren en palaus com el dels Aldaya, amb soterranis i criptes; i ens fa viatjar per tots aquests llocs en ambients nocturns que ens mostren personatges angoixats, sols i malalts d’amor com en Julià Carax, terriblement enamorat de la Penèlope Aldaya.