La Rambla

Si ens situem a la plaça de Catalunya de la Barcelona de la postguerra i anem baixant per la Rambla anirem a parar a la font de Canaletes, on ens trobem en Daniel Sempere. La seva Barcelona preferida “sempre fou la d’octubre, quan li surt l’ànima a passejar i un es fa més savi només de beure a la font de Canaletes, que durant aquests dies, per pur miracle, no té ni gust de clor”1. Davant de la font hi trobaríem el cafè Canaletes, on en Daniel porta a esmorzar en Fermín Romero de Torres un diumenge al matí. I sense moure’ns ni un pas, mirem cap a l’altra banda: el cinema Capitol, on en Daniel un dia de pluja intensa observa”un parell de pintors enfilats a una bastida contemplaven desolats com el cartell que no s’havia acabat d’assecar se’ls desfeia a causa de l’aiguat”2.

Poc més avall de Canaletes, topem amb el teatre Poliorama que té com a veí un petit cafè que serveix de refugi a la Bea i en Daniel el dia de la seva primera cita.

Baixant una mica més per la Rambla, de cara al mar a mà esquerra hi trobem el carrer de Santa Anna: “El pare i jo vivíem en un petit pis del carrer de Santa Anna, a la vora de la plaça de l’Església. El pis estava situat just al damunt de la llibreria de vell heretada del meu avi, una botiga encantada que el pare confiava que algun dia passaria a les meves mans”3. Des de la part posterior de la casa dels Sempere es podia veure l’església de Santa Anna, on anys després en Daniel es casa amb la Bea.

Continuant per Santa Anna arribem a l’avinguda del Portal de l’Àngel, on una nit en Daniel, des del seu balcó va“treure el cap fins a veure la llum tènue i vaporosa que vessaven els fanals del Portal de l’Àngel”4, enmig d’aquella boira hi descobreix una silueta que semblava esperar-lo.

A l’esquerra de l’avinguda, un carrer estret, el carrer de Montsió, amaga un racó seminal del modernisme: Els Quatre Gats. Aquest local és molt especial per a en Daniel perquè “Els Quatre Gats quedava força a prop de casa i era un dels meus racons preferits de tot Barcelona. S’hi havien conegut els meus pares l’any 32, i jo atribuïa en part el meu bitllet d’anada per la vida a l’encant d’aquell vell cafè. Uns dracs de pedra en custodiaven la façana, situada en un encreuament d’ombres, i els seus fanals de gas congelaven el temps i els records.”5

I és també allà, en aquell cafè, on en Daniel coneix en Gustau Barceló, que fent-se el desinteressat s’oferirà a comprar-li, per quatre duros, l’exemplar de L’ombra del vent, oferta que en Daniel rebutjarà sense miraments.

Ens tornem a encaminar cap al Portal de l’Àngel i ens endinsem, per la vorera dreta, pel carrer de la Canuda. Gaudint del silenci d’aquests carrers petits i humits caminarem fins al final del carrer, on ens trobarem amb l’Ateneu Barcelonès. Una nova trobada amb en Gustau Barceló és la que fa que en Daniel vagi a parar fins a l’antic casalot del carrer de la Canuda. Com en Daniel escriu uns anys després, “L’Ateneu era —i encara ho és— un dels molts indrets de Barcelona on sembla que el segle XIX no hagi rebut notícies de la seva jubilació. L’escalinata de pedra s’enfilava des d’un pati senyorial fins a una retícula fantasiosa de galeries i salons de lectura on invencions com ara el telèfon, la premsa o el rellotge de polsera resultaven anacronismes futuristes. El porter, o potser només era una estàtua d’uniforme, a penes va parpellejar quan vaig entrar-hi. Em vaig esmunyir fins al primer pis, beneint els braços d’un ventilador que xiuxiuejava entre lectors endormiscats que es desfeien com glaçons sobre els seus llibres i diaris”6.

Tornem cap a la Rambla i, sense fer gaire tros més cap al mar, girem pel carrer de la Portaferrissa. En aquest carrer ple de casalots d’aire aristocràtic, hi vivia en Miquel Moliner, amic d’infantesa de Julià Carax.

A la segona travessia de la Portaferrissa, a la dreta, anem a parar a un carrer encara més estret i silenciós. És el carrer de Petritxol, famós per les seves granges, on sovint, la Clara Barceló, una jove invident, s’agafava del braç d’en Daniel, que “la guiava per la nostra Barcelona particular, aquella que només ella i jo podíem veure. Sempre acabàvem en una granja del carrer Petritxol, compartint un plat de nata o un suís amb melindros.”7

Ens encaminem altre cop cap a la Rambla.

Ja hi som, la travessem i ens trobem just davant del Gran Teatre del Liceu, on un dia en Daniel, per sorpresa del seu pare, va a veure el Tannhäuser de Wagner, convidat per en Gustau Barceló.

L’obra s’ha acabat i ens deixem endur Rambla enllà per una riuada de gent. Ens desviem per una de les seves petites arrels, el carrer de Ferran, que ens porta a la Plaça Reial.

El llibreter Barceló i la seva neboda Clara viuen en un principal dels pisos que donen a la plaça. L’habitatge “envoltava la finca i descrivia un cercle de galeries, salons i passadissos”8 que a en Daniel li semblaven gairebé de la reialesa.

Desfem els nostres passos i ja està sortint el sol: són les cinc de la matinada. “S’esgranaven els primers dies de l’estiu del 1945 i tots dos passejàvem pels carrers d’una Barcelona atrapada sota cels de cendra i un sol vaporós que es vessava damunt la Rambla de Santa Mònica en una garlanda de coure líquid”9.

En Daniel s’endinsa amb el seu pare pel carrer de l’Arc del Teatre amb la promesa que el que veurà, no ho podrà explicar a ningú.

El protagonista descobreix el Cementiri dels Llibres Oblidats on un “laberint de llibres s’endevinava en els angles espectrals que despuntaven sota el mantell de tenebra”10. El senyor Sempere li explica: “Aquest lloc és un misteri, Daniel, un santuari. Cadascun dels llibres que veus, cadascun d’aquests volums, té ànima. L’ànima de qui el va escriure, i l’ànima dels qui el van llegir, i el van viure i el van somiar. Cada vegada que un llibre canvia de mans, cada vegada que algú deixa que la seva mirada llisqui per les seves pàgines, el seu esperit creix i s’enforteix”11. Segons les normes, el visitant ha d’escollir un llibre, un llibre que serà responsabilitat seva a partir d’aquell moment.

En Daniel aquella nit agafa L’ombra del vent i des d’aquell moment, el llibre no l’abandonarà mai.

Caminant sense rumb, el noi arriba a l’estàtua de Colom i just al seu costat s’endinsa el carrer d’Anselm Clavé on rau “L’arrel del meu somieig literari, a més d’aquella meravellosa simplicitat amb què tot es veu als cinc anys” que “era una prodigiosa peça d’artesania i precisió que estava exposada en una botiga d’estilogràfiques al carrer d’Anselm Clavé, just al darrere del Govern Militar.”12

Després d’aquest llarg i costós trajecte, en Daniel s’atura al moll de les “Golondrinas” on “Algú havia noliejat una embarcació i havia organitzat una excursió nocturna, i es podien sentir les rialles i la música flotant des de la processó de llums i reflexos a la dàrsena del port.”13

Des d’allà veu el turó del cementiri a la muntanya de Montjuïc i la ciutat dels morts, infinita, on va ser enterrada la seva mare quan ell tan sols era un nen.