Carlos Ruiz Zafón
Carlos Ruiz Zafón va néixer a Barcelona l’any 1964.
Va estudiar al col·legi dels Jesuïtes de Sarrià i, si bé més endavant va ser alumne de Periodisme, va encaminar la seva carrera professional cap a la publicitat. L’any 1992 va decidir deixar la feina de director creatiu d’una agència barcelonina per professionalitzar-se com a escriptor.
El seu primer intent de narrativa juvenil de fantasia, terror i aventures, El príncipe de la niebla (1993), ambientat en un poble costaner del sud d’Anglaterra durant la Segona Guerra Mundial, va merèixer el Premi Edebé de Literatura Juvenil. “La vaig redactar en bona part de nit. La ciutat il·luminada i jo treballava fins que sortia el sol”, recorda. Llavors Ruiz Zafón va decidir esmerçar els tres milions de pessetes guanyats a fer realitat un somni d’infantesa: es va traslladar a Los Angeles, Califòrnia, la ciutat on viu des del 1994 i on compagina l’escriptura amb la carrera de guionista cinematogràfic.
El príncipe de la niebla fou seguit per El palacio de la medianoche (1994), que es desenvolupa a la Calcuta dels anys 30, i Las luces de septiembre (1995), entorn d’un misteriós fabricant de joguines de la França dels anys 30. Tots dos títols van adreçats al públic juvenil, i més endavant s’uniran en un sol volum, La Trilogía de la Niebla (2007).
L’any 1999, l’allunyament de la ciutat nadiua va suscitar-ne una percepció diferent que va originar Marina, ambientada en una Barcelona estilitzada que preludiava la de La sombra del viento.
Aquesta va veure la llum l’any 2001: la que hom considera la seva primera novel·la per a adults és una història ambientada en una Barcelona recreada en una postguerra inventada al més pur estil d’escriptors com Arturo Pérez-Reverte, Dan Brown i Marc Lévy, amb el rerefons d’una història d’amor, en la qual s’uneixen alguns dels elements d’una escriptura pertanyent a un gènere que queda per explorar, el de la novel·la sense arrels, sense realitat, amb protagonistes sense cos ni ànima i una intriga molt gastada. L’obra va quedar finalista del Premi Fernando Lara 2000 i, malgrat que les bases del concurs limitaven la publicació a l’obra guanyadora, l’Editorial Planeta va decidir fer una excepció davant la qualitat de la novel·la i l’encert amb què enfocava temes universals com l’amor, el misteri o la pèrdua de la innocència.
L’èxit del llibre no va ser immediat. Aquell any la novel·la va passar totalment desapercebuda als ulls de la crítica espanyola... però ben aviat es va fer palès un impacte ben diferent entre els lectors, que van aconseguir, de boca en boca, convertir-la en un fenomen literari, i la fama de Ruiz Zafón no va trigar a estendre’s pel món.
L’any 2004 La sombra del viento havia estat traduïda a quaranta idiomes. Aquell mateix any va guanyar el Premi José Manuel Lara Hernández per a l’obra més venuda a Espanya; la Biblioteca Central de la ciutat de Nova York la va declarar “Llibre per Recordar”; i va ser reconeguda a França com la Millor Novel·la Estrangera de l’any. El jurat francès, compost per escriptors, crítics i editors, destacava que la novel·la de Carlos Ruiz Zafón era a l’hora accessible al gran públic i una obra de coneixements històrics. També va assolir un notable èxit de crítica en diversos diaris com The New York Times, que comparava Ruiz Zafón amb Borges. La novel·la va esdevenir de cop i volta un dels fenòmens editorials més importants de la literatura recent, cosa que permeté a l’autor de donar per acabada l’etapa de novel·les juvenils.
Al cap de quatre anys, pel juny del 2008, La sombra del viento havia estat 247 setmanes a la llista dels deu llibres més venuts a Espanya, i a tot el món se n’havien venut 10 milions d’exemplars. L’autor va rebre moltes ofertes per a portar la novel·la a la pantalla cinematogràfica, però es va resistir a cedir-ne els drets si no li donaven la ferma garantia que l’adaptació es duria a terme amb un cert decòrum: altrament s’estimava més que no hi hagués pel·lícula, perquè el llibre era l’important.
El 17 de d’abril del 2008 va arribar a les llibreries una nova obra de l’escriptor, El juego del ángel, en la qual Ruiz Zafón reprenia l’univers de El Cementerio de los Libros Olvidados nascut en La sombra del viento. L’acte de presentació va tenir lloc al Gran Teatre del Liceu, decorat per a l’ocasió amb una espectacular posada en escena que recreava una biblioteca antiga. Poques vegades un acte d’aquesta mena ha suscitat tanta atenció i un tal impacte en els mitjans de comunicació. La sombra del viento havia conquistat milions de lectors sense cap mena de promoció, i ara el nou llibre naixia amb una campanya espectacular, pròpia d’una pel·lícula de Hollywood.
El juego del ángel va esdevenir un best-seller. Pocs dies després de la publicació del llibre, per la diada de Sant Jordi, Carlos Ruiz Zafón va ser l’autor més sol·licitat. Centenars de persones van fer hores de cua per una dedicatòria de l’autor. Va ser un gran èxit i només aquell dia ja se’n van vendre milers d’exemplars.
El 17 de novembre del 2011 surt a la llum El prisionero del cielo, la tercera novel·la de la tetralogia El Cementerio de los Libros Olvidados, inspirada, de nou, en la Barcelona de la postguerra, amb uns personatges que ens resultaran familiars.
Aquesta tetralogia de novel·les ambientades en el mateix univers literari: una Barcelona misteriosa i gòtica que va des de l’era de la Revolució Industrial fins als anys posteriors a la Guerra Civil Espanyola, encara no ha estat completada.
